L’italià Alfonso Berardinelli publica ‘Leer es un riesgo’, una selecció de les seves ressenyes més bel·ligerants

El que parla a l’altre costat del fil telefònic és un home càlid i amable. I tot i així Alfonso Berardinelli, el crític literari més temible i provocador d’Itàlia, té fama de tot el contrari. Per les seves obres, principalment articles publicats a la premsa, el coneixereu: si tothom convé a dir que l’emperador llueix els millors vestits, Berardinelli potser és l’únic (o així ho pensa Hans Magnus Enzensberger, que l’aprecia en gran manera) que diu que va despullat. No accepta els consensos anquilosats i és capaç de mostrar la seva antipatia per Bertolt Brecht, de desconfiar de David Foster Wallace –«té una quota de bogeria molt poc interessant»– o d’assegurar, i això s’ho han pres francament malament a Itàlia, que Umberto Eco és un bluf. Bona part d’aquestes opinions es recullen a l’antologia Leer es un riesgo (Círculo de Tiza), preparada pel seu traductor Salvador Cobo.

Berardinelli (Roma, 1943) fa anys que atia la cultura italiana des de la seva excèntrica posició de franctirador, que el va portar el 1995 a renunciar a la seva càtedra a la Universitat de Venècia perquè l’«avorria profundament». Cosa que li va valer la repulsa dels seus antics col·legues docents. Ser el Pep Consciències de la crítica no és, segons les seves paraules, una actitud programàtica: «Això pot semblar una provocació, però em moc per l’instint d’aportar una idea que no ha sigut formulada fins al moment. Ahir, per exemple, durant el sopar es parlava de la dificultat de formar Govern a Espanya. El normal seria considerar-ho un greu defecte, però es pot apreciar d’una altra manera i veure que en realitat Espanya s’autogoverna. Aquestes són les idees que m’atrauen».

El que a molts els sembla provocatiu per al crític és el resultat de petites correccions respecte als hàbits culturals que, segons ell, «traeixen la realitat». En podria ser un bon exemple la consideració pública del desaparegut Umberto Eco. «Quan va morir, hi va haver declaracions incòmodes com si s’hagués mort Sant Tomàs d’Aquino o Aristòtil. No vaig dir res perquè en un funeral no es parla malament del mort, és una norma de bona educació. Però no és un gran escriptor, els seus llibres no són literatura, sinó productes artificiosos que neixen d’altres llibres en una barreja de cultura de masses i cultura popular. Ni tampoc un gran intel·lectual, perquè la seva cultura medieval, per exemple, si es confronta amb les dels autèntics estudiosos, no passa de ser la del diletant».

ESCRIPTOR SATÍRIC

Diu amb orgull que no té hi res a perdre, ni ambició, ni tampoc diners. Així que no li importa haver-se creat enemistats entre els intel·lectuals de la seva generació i en la precedent. Eco, amb gran sentit de l’humor i no poca raó, anomenava a Berardinelli el seu «millor enemic». On sí que ha trobat uns seguidors que no ha buscat és entre els joves. Assegura que  la seva vocació de crític es basa més en el que no li agrada que en el contrari perquè la generositat del crític està a exercir la crítica sobre les coses que mereixen ser criticades. «Quan un llibre em sembla perfecte perdo la paraula. Lloar requereix una certa retòrica i es corre el perill de caure en aspectes superflus. Més que definir el bé, el que faig és assenyalar el mal. En aquest sentit, la meva negativitat suposa una gran fe en les coses bones». Conscient que la ingent producció vinculada a certa idea de cultura creix cada dia exponencialment, per a ell la funció del crític és assenyalar el 90% de la cultura que realment no ho és. «Més que un crític em considero un escriptor satíric. Si no em diverteixo no em poso a destacar els defectes d’alguna cosa, hi ha d’haver una raó que em permeti elaborar un text d’una certa qualitat».

L’irreverent i salvatge Berardinelli mostra finalment el seu petit cor i els seus límits amb una regla que assegura no haver incomplert mai: «No ataco els autors fràgils i els joves els evito. Només em permeto atacar els que tenen una posició forta. Gent intocable. Els monuments».