Extracto del medio de comunicación
LA GRAN DESILUSIÓN, DE JAVI GÓMEZ
Vivim en una època de crisi, en això sembla haver-hi un ample consens. Allò que sembla més difícil és encertar en la identificació dels motius d’aquesta crisi. Sembla lògic pensar que el crash econòmic de 2008 i els seus efectes a llarg termini són en bona part responsables de la percepció de crisi que ens envaeix. Tot i això, és difícil que la crisi econòmica expliqui per si mateixa en la seva totalitat aquesta mena de desfici i desencant vers instàncies tan dispars com la democràcia, el govern, els mitjans de comunicació, el capitalisme…
Diversos analistes han provat de desentranyar l’origen del malestar. Alguns fins i tot han arribat a decretar la mort del projecte il·lustrat, del liberalisme i fins i tot de la mateixa democràcia.
D’entre les anàlisis recents, la que Javi Gómez presenta al seu llibre La Gran Desilusión és particular perquè s’allunya de la tendència general a trobar al culpable en instàncies com el capitalisme, per a dirigir la responsabilitat vers nosaltres mateixos. Una responsabilitat d’origen psicològic, per dir-ho així.
I és que Gómez, a la primera part de la seva obra, argumenta que ha estat el nostre excés de confiança que les grans instàncies de la modernitat propulsarien una millora continua allò que ha propiciat la tendència contrària: la desil·lusió, l’escepticisme, el cinisme cap a aquestes mateixes institucions i, per tant, cap a les nostres societats.
No és que els esdeveniments de les darreres dècades (com l’esmentada crisi, o el terrorisme internacional) no siguin importants a l’hora d’explicar el malestar. És més aviat que aquests successos han posat en perspectiva les nostres grans esperances:
Multiplicamos los deseos porque vivimos sumidos en una espiral de adolescencia infinita: si antes la edad adulta era el checkpoint a partir del cual uno penetraba en la era de las obligaciones, ahora es la de los caprichos. Nunca antes, en ningún periodo de la Historia, el hombre había colocado tan alto el listón de su propia altura. Esas aspiraciones –personales, profesionales, amorosas, colectivas y ¡políticas! – son tantas y tan enormes que, por lógica, han dejado de cumplirse. No sólo pinchan las expectativas personales, algunos logros colectivos también menguan con respecto a las últimas décadas. (p. 24)
Aquesta adolescència infinita no és l’únic ingredient amb el qual es cuina el desencís modern:
[…] los tres vértices del malestar contemporáneo: nostalgia, emoción y eterna adolescencia. Nos ha quedado un mundo definido por el miedo al futuro, el dominio de los sentimientos sobre la razón y una sustitución de la responsabilidad por el deseo. El triángulo del desasosiego que delimita el área de La Gran Desilusión. (p. 24)
La triada nostàlgia-emoció-eterna adolescència té molt a veure amb l’apogeu de fenòmens com el populisme, les fake news, el descrèdit de la democràcia representativa o l’ambient social de nova censura.
La Gran Desil·lusió pot ser que, a més, sigui en part una Gran Il·lusió Col·lectiva en el sentit que, com argumenta Gómez, en realitat no estem tan malament com semblem entossudits a creure. Gómez fa referència al mecanisme psicològic descrit per Daniel Kahneman segons el qual som més sensibles a la percepció de les pèrdues que a la percepció dels guanys. El fet que parlem de percepcions no és casualitat:
Hemos ido a peor, pero no de forma tan irremediable como indica nuestra sensación de declive. Porque uno de los cambios fundamentales de esta época es que lo importante no es tanto lo real sino la sensación de realidad. La percepción. La narrativa que se ha impuesto del presente supera en notoriedad a las piezas que lo forman. […] La mayoría de los ciudadanos comparte la sensación de que estamos horriblemente mal, y el vago recuerdo de que antes todo era más sencillo y candoroso. Ése es el giro copernicano que ha revolucionado nuestra concepción del presente: cuenta más el relato de lo que ocurre que lo que ocurre en sí. (pp. 23 – 24)
De manera molt convenient per a l’argument de Gómez, s’han publicat diverses obres que amb dades mostren la millora (en alguns casos espectacular) de les nostres condicions de vida: des de la salut, a la renda, passant per l’alfabetització i les llibertats. Parlo de llibres com ara En defensa de la Ilustraciónde Steven Pinker o Progreso de Johan Norberg (i a les que potser dedicarem un espai aquí al Bibarnabloc). No són obres complaents en el sentit que afirmin que tot va bé: es reconeixen els problemes, però les dades posen en perspectiva la sensació de catàstrofe imminent.
Què podem fer contra La Gran Desil·lusió? Pot ser que els diagnòstics siguin més o menys clars però el tractament sempre és complex, i per això Gómez no pot ser sinó una mica parc en descriure el curs d’acció a seguir. En la meva opinió, això no s’hauria d’entendre tant com un defecte de l’obra com una limitació natural d’aquests tipus de treballs. Així i tot, Gómez resumeix en un paràgraf algunes idees recurrents a l’obra:
Esos demonios que tanto nos asustan nos han sumido en la Gran Desilusión porque antes los convertimos en dioses que – creíamos – podían resolverlo todo. Y no, ni el capitalismo nos hará ricos a todos, ni el comunismo nos salvará, ni la tecnología arreglará nuestras vidas, ni el periodismo podrá tapar todas sus vergüenzas, ni existe la pareja perfecta, ni antes todo era mejor. La diferencia es que nunca antes coincidió que, creyendo nuestro mundo tan perfecto, nos diésemos cuenta de nuestra cruda imperfección. De eso depende la única solución posible. De disipar el humo contemporáneo. De redefinir nuestra sociedad. De entender hacia dónde vamos. De arreglar la máquina del Futuro. Con mayúscula. (p. 148)
